Durant el segle XX, Espanya va subscriure convenis culturals bilaterals amb bona part dels països del món. La major part d'aquests convenis es configuren com a tractats de cooperació cultural en què es comprenen referències al reconeixement mutu dels títols. Altres, els més antics en el temps, estaven específicament dirigits a regular el reconeixement mutu dels respectius títols, però no necessàriament de manera automàtica.
En relació amb aquests Convenis, a partir de 1996, la jurisprudència del Tribunal Suprem ha adoptat de forma invariable el criteri de que, per a la recta interpretació dels mateixos, no es pot prescindir de la normativa interna, d'acord amb les Directives comunitàries. Per això, la sol·licitud d'homologació exigeix que l'Administració dugui a terme un control d'equivalència del títol estranger pel que fa al títol espanyol a què es pretén homologar.
La doctrina asseguda pel Tribunal Suprem en la jurisprudència esmentada pot sintetitzar-se de la següent manera:
